Com contribueix la música en el nostre dia a dia

En l’interès musical es donen tres nivells principals:

Primer nivell: Hi ha qui viu per la música, en aquest nivell trobem músics,
mestres de música, compositors, intèrprets, executants.. que el que fan és
dedicar la seva pròpia vida a dibuixar sentiments amb notes musicals molt més
enllà d’on poden arribar les paraules. És probable que en aquest nivell també
s’incloguin les persones que fan de la música una manera de viure i d’entendre
el món, l’enriqueixen amb una manera de vestir, de parlar o fins i tot de
moure’s. Entenem aquí allò que anomenem tribus urbanes com els Heavys, els
Rockers, els Rappers etc...

Segon nivell: Hi ha qui viu amb la música: gent que acompanya el seu dia a
dia amb les seves preferències musicals, conscient que per a tota acció o moment
de la vida li correspon una o altra cançó: ames de casa, paletes, empresaris,
treballadors, estudiants...

Tercer nivell: Hi ha qui viu de la música, aquesta és gent que ha triat
sacrificar el veritable sentit del verb “musicar” per a convertir-lo en un
negoci més o menys rentable a costa dels professionals del primer nivell i del
públic del segon nivell. En molts casos (masses diria jo) molts d’ells s’han
arribat a auto-definir-se com a aquell tipus de gent que, com dèiem abans, viu
per la música arribant a considerar-se músics o fins i tot artistes. En aquest
últim nivell és on es troben personal d’associacions com SGAE, xarxes
d’intercanvi de material sonor i filmogràfic amb portals que contenen enllaços
fàcilment descarregables com l’emule responsables (junt amb la crisi econòmica)
del deteriorament i empobriment cultural , Milly Vanilly, Josmar, Jesulín de
Ubrique.. i gent que versiona o podem dir (modernitza) cançons que un dia es van
convertir en èxits per tornar a cobrar dels “refritos”. És a dir, treure’n un
bon tall de quartos agafant un tema posar-li un xumba xumba, quatre pitos,
empaquetant-lo i vendre’l com si fos nou.

Aquest tema té molt fàcil solució, tan sols cal veure i pensar en quin nivell
estem cadascun de nosaltres dels tres ja anomenats, avaluar la resposta i
analitzar què fan malament especialment els del tercer nivell i quina és la seva
contribució a allò que he expressat abans de que la música aflora sensacions
just a partir d’allà on ho deixen les paraules. A partir d’aquí l’afirmar-se en
un de qualsevol d’aquests nivells no pot comportar mai la frustració de
pertànyer sinó que s’ha de sentir orgullós de ser-hi, sembla ser que fins i tot
els del tercer nivell, malgrat tot.

Jo personalment també prefereixo les versions originals abans que una mala
versió dirigida al públic que va dirigida. Això no vol dir que en la història de
la música s’hagin fet males versions, ens al contrari, crec que versionar sempre
és bo sempre i quan l’objectiu sigui el d’arribar més lluny que la versió
original o hi ha alguna cosa a aportar en positiu i en l’únic i exclusiu
objectiu d’afavorir la cultura i la música en sí. Ja que d’aquesta manera
aconseguim que les paraules es quedin curtes.

Tan sols espero ensenyar tant als meus alumnes com als meus fills el valor de
la música i saber diferenciar d’entre els diferents propòsits que aquesta
ofereix exactament com un guia. Ensenyar doncs a parlar, a llegir o escriure és
tant important com ensenyar a escoltar música, per això és imperatiu que els
pares ens serveixin de guia ja que quan som petits necessitem a algú que ens
ensenyi el valor dels sentiments i què millor que a traves de la música.

Un fet improbable

Fa temps vaig llegir que en la tots els camps existeixen el que s’anomenen “Cignes negres”.
Algú ha vist mai un cigne negre?, de fet existeixen encara que el més habitual és trobar-se amb ànecs de color blanc. I es veu que a cada cigne negre li segueixen uns de grisos. Que de què parlo? Ara t’ho explico.
La definició de Cigne negre pel professor de matemàtiques Nassim Nicholas Taleb és la següent:
“Es un hecho improbable, sus consecuencias son importantes y todas las explicaciones que se puedan ofrecer a posteriori no tienen en cuenta el azar y sólo buscan encajar lo imprevisible en un modelo perfecto. “ (El cisne negro), ed. Paidós
Podem trobar esdeveniments amb aquestes característiques en personatges com Hitler, en Michael Jackson, Steven Spielberg ... si us fixeu és converteix a una persona en un personatge.
Ve a ser així com la generació i creació sense preferents ni quasi referents.
És allò que diem que en la musica està tot inventat i de cop apareix algun cantant o compositor que revoluciona el món musical tal i com el coneixem.
Tu diràs que això no passa mai, però el fet és que si, no obstant no oblidem que es tracta d’un fet improbable i com a tal no és ni pronosticable ni freqüencial, es dona quan es dona.
Però ha passat, des de Starwars fins al MacDonalds passant per l’atemptat de les torres bessones de New York.
Com veieu no tenen que ser necessàriament esdeveniments “bons” tan sols són suficients per canviar el curs de la realitat i dirigir-la cap a una altra que es genera a partir d’aquest fet.
N’hi ha de grans i n’hi ha de petitons. Grans con l’aplicació de l’electricitat o petits com ara quan Buenafuente deia “...ei, de bon rotllo eh ?...”
Com ja he dit abans darrera d’un cigne negre sempre n’hi ha un seguit de cignes grisos observem:
Google/Yahoo, Coca-cola/ Pepsi , MacDonalds/ Burger king...
Tothom voldria ser un pioner però la llàstima és que aquest és un fet improbable. Dels “bons” Cignes negres podem deduir que el primer que és capaç de fer-ne un (sol ser per casualitat i no pas per mèrits propis) s’emporta tots el beneficis . Hi ha qui va dir que tan sols cal saber estar en el moment adequat al lloc adequat. El senyor Obama és un clar exemple, Obama no hagués estat Obama si Obama hagués nascut al 1800, de fet per aquell temps ho tindria bastant negre per , en fi, ser considerat ni tan sols “senyor”.
La dicotomia moviment/repòs té els seus relacionants en revolucionaris/conservadors. Algú va dir “Boig és el que s’adona de la absurditat del món i diu: Jo a això, no jugo”. Sovint trobem gent estrafolària, fiquis, sonats,etc.. no oblidem que darrera d’aquesta gent és on més es dona la probabilitat de generar-se cignes negres.
En definitiva tot és qüestió de voler fer canviar el món o de mantenir-lo impertorbable. És el pas d’adonar-se que no és pas el temps el que passa, sinó que som nosaltres qui passem pel temps.

Quin preu té la música?

Normalment si compres dos-cents grams de pernil dolç et cobraran depenent del preu del Quilo. Fins aquí bé, però resulta que la música no pesa, vet aquí el problema.
Si que és cert que als kilobytes se’ls anomena el pes de l’informàtica no obstant és tracta sempre d’un pes fictici i irreal. Mirat així avui dia una cançó en format mp3 acostuma a pesar uns 3 megues. Val doncs el mateix el “Purple Haze” de Jimmy Hendrix que “La bomba” de king Africa?, els dos pesen 3 megues. Realment pagaríeu el mateix per 300 grams de bon pernil dolç que el mateix pes en carn podrida?
Toquem un tema molt seriós, el valor. Te més valor les paraules o el silenci?, la música o el soroll?
Bé doncs, no explico res de nou quan dic que el valor és subjectiu o fins i tot temporal. Allò que valorem tant al cap del temps es torna avorrit i a l’anvers, allò que no t’agradava gens es converteix en la teva passió. Sigui com sigui a vegades no t’adones del valor de les coses fins que les has perdut. Aleshores apareix una actitud victimista i retrograda o produïda per... en fi allò de que el llop, quan no les pot haver diu que són verdes.
La música és l’aliment de l’ànima, i aquesta passa per fases. A vegades necessites una música més relaxada, d’altres més animada. Realment crec que tota la música i fins i tot el soroll són necessaris, també el silenci. Tot depèn del moment que estàs vivint.
Dit així si que podem afirmar que el preu i el pes de quelcom és sempre just, tot depèn del moment i en la seva justa mesura. Així mateix quan la música esdevé una necessitat bàsica aleshores tot ens sembla car.
No hi ha res com entendre que la música és massa valuosa com per posar-li un preu, el seu valor és la pròpia música. Hi ha qui sap musicar molt bé, hi ha qui té molt de valor. És per aquest motiu que és tant important fer música.

Internet i música?

No podem girar el cap davant del progrés. En un principi les noves tecnologies s’utilitzen per millorar el procés educatiu dins d’un context escolar. El problema està en l’ús que se’l hi atorgui. En aquest cas caldria tenir molt en compte el què s’ensenya i el com s’ensenya. Es tracta de millorar el procés educatiu, no d’empitjorar-lo. Dic això perquè avui dia Internet ho engloba tot, i fins i tot sembla que el mateix coneixement.

És una eina que s’ha d’ensenyar a utilitzar i el marc més correcte és, sens dubte, l’escolar i amb ell el mestre juga un paper importantissim dins d’aquest rol.

Sembla que això d’Internet ens ha enganxat a tots per sorpresa, de cop apareix com una revolució en el camp de la comunicació i no dóna temps d’aplicar lleis per regular l’ús que se’n fa i aquí ens veiem tots com uns criminals de el intercanvi, com si bescanviar fos prohibit.

Ven mirat amb una bona educació o bé amb una moral més comprensiva no caldria cap tipus de llei restrictiva per controlar el contingut que s’obté, però l’ésser humà encara té molta, molta curiositat i exprimeix al màxim les possibilitats que se’n pot treure.

Cal fer un treball d’introspecció i preguntar-se a un mateix què és el que passa pel cap quan es té a les mans una pistola, per a què serveix?, és evident, però que aquest objecte fabricat per l’home tingui un ús tant clar no significa que l’haguem de fer servir.

Per posar un exemple, hi ha societats que han girat la cara al progrés (en la mesura que han pogut) no volen saber res del l’avanç tecnològic qualsevol cosa que malmeti la terra o n’extregui quelcom irreparable o consideren una violació contra la natura, no sé si els més enrederits tecnològicament seran els més avançats moralment, d’això tots n’hem d’aprendre. Creuen que l’esser humà és dolent per natura i l’autocontrol els fa continuar la seva vida sense cotxes, motos, Internet, televisió.

És clar que per a nosaltres això és un extrem molt dràstic i més aviat utòpic. Jo em pregunto fins on arribarà tot això, quina nova tecnologia ens trobarem d’aquí trenta anys,i d’aquí cent?. Sigui com sigui el que si sé és que sempre hi haurà un mestre disposat a ensenyar responsabilitat per conviure amb el progrés i moral per a utilitzar-lo com es mereix.

Els clàssics composaven sense Cd ni ordinadors ni res de res. Avui dia amb tot el que tenim davant tecnològicament i tan sols som capaços de escoltar reggetons i canciones de verano. Faig una aposta oberta a l’ús de les noves tecnologies d’intercanvi per descobrir nous talents i artistes que fan art perquè així ho senten, no pas per guanyar els quatre duros que malauradament tots necessitem.

LA PRÀCTICA INSTRUMENTAL A L’ESCOLA PRIMÀRIA:

De l’experimentació al llenguatge

Quan som ben petits aprenem a parlar d’una manera molt ràpida i significativa gràcies a una vivència que arriba a través dels sentits. És en aquest moment quan la pràctica instrumental esdevé una activitat kinestèsica fonamental per millorar la interiorització musical.

No calen grans coneixements en llenguatge musical per sentir el impuls voluntari i intencionat de fer música. Quan tararejem una cançó, quan xiulem o quan piquem de mans en una taula, son moments de la vida quotidiana ben coneguts per tots nosaltres.

El primer que cal és apropar a l’Infant al món de la música més enllà del seu propi cos. De petits, quan tots aprenem a parlar, a caminar o a somriure no en vam necessitar pas de teories i abstraccions parcel·lades. Però l’aprenentatge voluntari en d’interacció amb l’entorn esdevé inevitablement kinestèsic. El moviment del cos i les seves conseqüències sonores son doncs el primer pas per a comprendre la importància de la música i el valor de qui fa música o, si m’és permès, aprendre a “musicar”.

Com diu Josep Manel Vega “ Podem fer que el coneixement en harmonia, ritme etc esdevingui una vivència i que el seu estudi posterior resulti natural i senzill”.

Els instruments musicals que es poden utilitzar per proporcionar aquest primer contacte son sens dubte aquells que la seva tècnica no és una barrera per a fer música. Així doncs trobem instruments com les claus, el triangle el pandero i fins i tot la guitarra afinada de manera que quan rasqui l’alumne soni un determinat acord. Amb dues guitarres podem tenir dos acords i d’aquesta manera podem ampliar moltíssim les possibilitats sonores del conjunt.

No cal esperar a que els alumnes tinguin un gran nivell teòric, de fet l’aprenentatge teòric s’absorbirà molt més fàcilment si ja han tocat instruments i han pogut experimentar el ritme, la freqüència o la intensitat del so.

No podem deixar de banda la importància que per a un nen/a té el fet de sentir-se part acceptada d’un col·lectiu, això consolida la seva relació amb els altres. Pel seu caràcter cooperatiu la pràctica instrumental a l’aula també permet una visió més inclusiva de l’alumnat, sobretot per aquell amb deficiències siguin quines siguin les seves limitacions.

Quan la pràctica instrumental esdevé sensitiva durant les primeres etapes de la vida, s’amplia la capacitat d’interiorització musical gràcies a un aprenentatge sensitiu que permetrà construir la resta de coneixements de llenguatge, moviment etc.. en significatius. Tot plegat per a que l’alumne aprengui a explorar, percebre, interpretar i crear música.

Saber música

Vostè sap música? Aquesta pregunta va ser la que es va trobar el senyor Paco de Lucia de la veu d’un reporter tot baixant d’un escenari. Què vol dir?- li va respondre.

En principi la pregunta era clara, el reporter volia saber si aquell guitarrista sabia solfeig, allò que ara s’anomena “llenguatge musical” ja que SOLFEO sona massa... FEO. Però, què vol dir saber música?

Malauradament sembla que avui dia si un músic no ha estudiat solfeig (i sobretot al conservatori) no en té ni idea o com a mínim no arribarà lluny. Millor anem a aclarir uns quants punts.

En primer lloc, m’agradaria definir que el coneixement de llenguatge musical tan sols és un company de viatge, una eina per a ser utilitzada en alguns contextos i situacions. Per en canvi dins del context de lliure improvisació l’ús del llenguatge musical queda totalment fora de lloc.

Seguidament la pregunta del reporter es podria redirigir doncs, en el dubte de si el senyor de Lucia coneixia els símbols gràfics que representen la música. En aquest cas la resposta més adient hauria de ser- Què n’ha de fer vostè?. Es com si en comptes d’allò li hagués preguntat si coneixia els símbols amb els que es diferencien les subdivisions nanoatòmiques de la física quàntica.

En fi, descartada la desafortunada pregunta us adoneu que si els trets anessin per l’altra banda, el reporter li estaria preguntant si realment en Paco sabia MÚSICA (entenem aquí la capacitat sensitiva i romàntica de musicar) la qual cosa queda ja fora de tot context dirigint-se com es dirigia a tot un Paco de Lucia. Tot plegat no sabria dir si és fruit de la incultura o d’un excés la suposició que ja se’n té molta.

No ens estranyi doncs la resposta d’aquest gran guitarrista i gran músic que no coneix els símbols gràfics que representen la música. – Què vol dir?

La primera vegada

Puc dir que he tingut la sort de tenir un familiar músic. El meu avi (el iaio) era juntament amb el seu germà i el seu cosí el fundador del conegut grup anomenat “Trio Guadalajara”. De tots els fills i nets tan sols un li va seguir els passos.

Recordo de ben petit haver demanat per reis una guitarra i aquell mateix any me la van dur. Però el problema va ser que es tractava d’una guitarra espanyola i jo volia una autèntica guitarra elèctrica. Així que aquella “primera guitarra” es va quedar apartada del pas del temps durant una llarga temporada.

Un estiu, no recordo bé perquè, la vaig rescatar i el iaio va començar a tocar-la. Allò semblava màgia. Vaig quedar-me bocabadat. Encara recordo la cançó, era “ la cucaracha”. El iaio me la va voler ensenyar, però el gran problema va ser el meu refotut orgull. Com que no vaig voler saber res d’aquella guitarra ara volia mantenir el tipus i aguantar fins al final la meva primera decisió, allò no era una guitarra elèctrica.

De tota manera ( no sé com) em va liar per aprendre a tocar quatre acords. Només quatre eh!- li vaig dir. Si, si. Amb quatre acords ja pots tocar moltes cançons- Em va garantir. Van ser el Do, el La menor, el Fa (déu ni do) i el Sol sèptima. No va resultar massa difícil, de fet els vaig controlar ben aviat.

Me’n moria de ganes d’aprendre més, però com ja havia passat anteriorment, el meu refotut orgull no em permetia demanar-li més acords. De manera que vaig decidir amortitzar aquells coneixements i convertir-me en el paio que tocava aquells maleïts acords més ràpid que ningú.

Desprès ja va venir tot rodat, fins i tot el següent que vaig aprendre (però aquesta vegada d’oïda) va ser el solo de “La Bamba”. En veure aquelles ganes d’aprendre, el meu iaio va creure que era el moment oportú per comprar-me la meva primera guitarra elèctrica. Era just la guitarra dels meus somnis.

El primer petó no s’oblida mai, el primer mestre tampoc. Tothom té una primera vegada, jo vaig tenir la meva i encara avui sento la mateixa força per seguir aprendre més i més. Cada cop que toco aquests quatre acords em recordo de quan els vaig aprendre. Cada cop que els ensenyo a cadascun dels meus alumnes i passa a una nova generació és com si aconseguís fer una mica més immortal al meu iaio.

Sempre que el recordo està mirant-me finestra endins. No sabeu què n’és d’important per un músic que se’l escoltin. És l’únic motor que el fa tenir tantes ganes de continuar i no llençar la guitarra al primer contenidor de deixalles que trobi. Per part del iaio us ben asseguro que aquest motor meu té benzina per anys.

Ara penso que el meu orgull el vaig heretar del meu iaio. Si és així, segur en va estar molt d’orgullós de mi.

Adei